Un esclat blavós que sembla surar sota la superfície, una llum que apareix quan s'inclina una joia... La pedra de lluna i la labradorita ofereixen uns jocs de llum fascinants. Tanmateix, els seus reflexos no porten exactament el mateix nom: parlem d'adularescència per a la pedra de lluna i de labradorescència per a la labradorita.
L'adularescència, la llum suau de la pedra de lluna
La pedra de lluna pertany a la família dels feldespats. En la seva forma clàssica, presenta una estructura constituïda per fines capes de feldespats diferents, concretament l'ortosa i l'albita.
Aquest reflex pot ser blanc, argentat o blavós, de vegades rosat. Evoca una llum lunar velada, d'aquí el nom de pedra de lluna. No es tracta d'una llum produïda per la pedra, sinó d'un efecte òptic revelat per la il·luminació i l'angle d'observació.
La labradorescència, els esclats acolorits de la labradorita
La labradorita també pertany a la família dels feldespats, més concretament als plagiòclasis. La seva estructura interna presenta unes fines làmines amb les quals la llum interactua, creant un fenomen d'interferència.
Una labradorita pot semblar grisa i discreta, i després revelar de sobte una zona de color viu quan s'inclina. Aquest contrast és el que li dona tot el seu atractiu: la seva aparença canvia amb el moviment, sense que el seu color de fons hagi canviat realment.
Per què no parlem d'adularescència per a ambdues pedres?
Els dos efectes tenen punts en comú: depenen de l'estructura interna dels feldespats i es fan visibles sota certs angles. La seva expressió, però, és diferent.
Aquestes descripcions donen uns punts de referència, però no són suficients per identificar una gemma amb certesa. Una fotografia o un reflex blau, per si sols, no permeten determinar amb precisió la naturalesa d'una pedra.
El cas particular de la «pedra de lluna arc de Sant Martí»
En el comerç, l'apel·lació «pedra de lluna arc de Sant Martí» designa generalment una varietat clara de labradorita, capaç de presentar reflexos blaus o multicolors.
Malgrat el seu nom, per tant, no correspon a la pedra de lluna clàssica a base d'ortosa. Els seus reflexos són propis de la labradorescència. Aquesta distinció explica per què dues joies venudes sota apel·lacions semblants poden oferir efectes lluminosos diferents.
Per triar amb coneixement de causa, és útil mirar la descripció de la joia i la naturalesa mineralògica indicada, quan estigui disponible.
Com observar aquests reflexos en una joia?
Col·loqueu la joia sota una llum suau, a prop d'una finestra, i després inclineu-la lentament. Feu variar l'orientació de la pedra en lloc de buscar només una il·luminació més potent.
El reflex pot aparèixer en una posició precisa i desaparèixer tan bon punt canvia l'angle. És un comportament normal per a aquests fenòmens òptics.
La talla i l'orientació de la gemma també hi tenen un paper important. Una talla en cabuixó, amb una superfície arrodonida i polida, s'utilitza sovint per posar aquests efectes en valor. Cada pedra pot presentar una intensitat, una repartició i un color de reflex diferents.
Joies la bellesa de les quals acompanya el moviment
